Bé, després d'un Sant Jordi ben maco com pocs, amb passejada per la Rambla de Catalunya, llibre, rosa, pastís i pa, i abans de fer-me més gran vaig decidir tornar a fer kung-fu.
Sempre que torno penso que ho necesitava y així és. El bon rollo sempre hi és present, tot i que ens peguem, sempre hi ha bon ambient. De fet és un dels únics espais en el que em permeto "jugar",tret dels moments que passo amb la Shu, és clar, però a la fi d'un dia laboral el balanç es decanta cap a moments de serietat més que de diversió.
Bé parteixo de la base que la persona no està feta per a treballar en excés, però de ben segur que hi ha persones que les seves feines són per a elles, jocs constants. Un exemple clar és el de la Mumu.
Tots aquells que fan feines en les que si troben a gust per a ells forma part d'un joc ben interessant. Vaja, aquesta és la meva humil opinió.
El kung fu per a mi reuneix una sèrie de requisits indispensables per a fer-lo atractiu i una d'elles és el combat.
Resulta interesant veure la manera com ens expressem en un combat-joc com els que fem a kung fu. Les preguntes que em venen al cap són: realment he canviat tant en aquests últims anys?la meva percepció del canvi de l'altre coincideix amb el que l'altre pensa de si mateix?el conec més a l'altre per haver lluitat amb ell/a?és fàcil aprendre quan ja n'has après molt?què ens impulsa a seguir fent allò que feiem com ara ...el kung fu?
Tot això i molts més són els petits interrogants que m'assalten a l'hora de valorar un combat a posteriori i la meva vida en aquest moment de reflexió.
El meu aniversari...això serà en un altre post, val a dir que fou el més popular del que he tingut des de fa temps.
martes, 29 de mayo de 2007
martes, 17 de abril de 2007
Un bon vespre inesperat o "Bona nit Barcelona...my catalan is not as good as it used to be, so I'll keep on talking in English"
Ahir quan definitivament em disposava a estudiar de valent això del conduïr, em va trucar el senyor J. per dir-me una cosa urgent. Em va proposar d'anar amb la Shu a la pre-estrena d'un film que presentava el Hugh Grant al Coliseum, una pel·lícula que d'altra banda no hagués anat a veure mai a la vida. El problema era que necesitàvem estar allà al cap de 30 minuts, evidentment, vem arribar. Vaig disfrutar molt durant la projecció, sobretot vaig riure molt i la Shu, també. Després vem anar a l'Alt Heidelberg ( on ens va servir un camarer amb poques ganes de ser amable amb nosaltres, amargat, molt amargat) vem menjar i xerrar.
I jo que pretenia anar a dormir d'hora, a les 02:00h em ficava al llit.
Tot plegat, gràcies al senyor J. i a la senyora E., va ser un bon vespre inesperat.
Així, doncs: gràcies.
I jo que pretenia anar a dormir d'hora, a les 02:00h em ficava al llit.
Tot plegat, gràcies al senyor J. i a la senyora E., va ser un bon vespre inesperat.
Així, doncs: gràcies.
lunes, 16 de abril de 2007
Los días que suceden a noches de poco dormir.
Este es sin duda un día de esos. Te levantas con pocas ganas ( más si cabe ) para ir al tajo y te duchas con ganas y te vistes con hastío; ¿para qué? para llegar al aburrido trabajo.
Lo más divertido de estos días es que das rienda suelta a tu capacidad de hablar y de decir cosas que en otro estado no dirías ( me estaré volviendo drogodependiente ) y te sientes indiferente a muchas de las cosas que puedan llegarte a decir.
Lo malo de la situación es que hay muchas personas a las que no tendrías que mostrarles tu lado más sincero ( léase: tu jefe ). Además, el estado soñoliento en el que te sumerges no viene bien si tu trabajo es básicamente un asco, y encima aburrido.
No me imagino como estaré después de comer delante del sobremesa en la franja horaria de la siesta. Sin duda será digno de ver...
Esos son los estados, en los que no das tanta importancia a los que dices ( sin faltar a nadie ) porqué te das cuenta de que a veces es mejor sincerarse con la gente que andar callando por ahí.
Este estado junto con los estados de post-estrés o previos a una previsible muerte, son aquellos en los que te das una pequeña libertad de acción para darte cuenta que no somos más que insignificantes criaturas enmedio de este vasto Universo; lo que podamos decir o hacer no es tan importante, pero a la vez tiene toda su importancia ya que forman parte de nuestro Universo.
jueves, 8 de marzo de 2007
La migdiada
Quin gran plaer fóra poder fer la migdiada. És un gran invent espanyol- llatí però tot i això es fa difícil fer-la de dilluns a divendres si tens "el privilegi" de tenir feina.
Entre que la feina que faig té molts alts i baixos i després de dinar la gent no sol tenir grans problemes tècnics i que el meu boss té per costum encendre un ventilador que fa un ronroneig especialment endormiscador...no ho puc evitar de tant en tant se'm tanquen els ulls.
És ben lògic tota la sanges concentra en un indret...la panxa i el cervell treballa per inèrcia, la inèrcia laboral que ha adquirit al matí, que és quan realment es té intenció de rendir.
La meva "clandestinitat"consisteix a fer una ullada a blogs d'internet i a aprendre alguna cosa més de xinès,i a ...escriure quatre ratlles a aquest blog que tinc oblidat.
Les meves intencions són clares: aconseguir una altra feina més plena, més engrescadora. L'impediment a fer-ho consisteix a una barreja de por a allò desconegut, comoditat, dificultat de trobar allò que vull, i manca de vies clares per aconseguir entrevistes de feina.
Envío currículums, això sí i correus en anglès a algunes empreses però no em contesten.
Un altre dels interrogants és la possibilitat d'anar-me'n a Taiwàn a fer un Màster o a estudiar xinès o a treballar...
D'opcions no me'n sobren però el més viable és trobar quelcom de remunerat que s'escaigui més amb allò que vaig estudiar i si de pasada puc practicar xinès, millor que millor; si em poguéssin enviar a Taiwan per treballar llavors ja seria la òstia.
Seguire buscant i estudiant pel carnet de conduir i xinès.
Entre que la feina que faig té molts alts i baixos i després de dinar la gent no sol tenir grans problemes tècnics i que el meu boss té per costum encendre un ventilador que fa un ronroneig especialment endormiscador...no ho puc evitar de tant en tant se'm tanquen els ulls.
És ben lògic tota la sanges concentra en un indret...la panxa i el cervell treballa per inèrcia, la inèrcia laboral que ha adquirit al matí, que és quan realment es té intenció de rendir.
La meva "clandestinitat"consisteix a fer una ullada a blogs d'internet i a aprendre alguna cosa més de xinès,i a ...escriure quatre ratlles a aquest blog que tinc oblidat.
Les meves intencions són clares: aconseguir una altra feina més plena, més engrescadora. L'impediment a fer-ho consisteix a una barreja de por a allò desconegut, comoditat, dificultat de trobar allò que vull, i manca de vies clares per aconseguir entrevistes de feina.
Envío currículums, això sí i correus en anglès a algunes empreses però no em contesten.
Un altre dels interrogants és la possibilitat d'anar-me'n a Taiwàn a fer un Màster o a estudiar xinès o a treballar...
D'opcions no me'n sobren però el més viable és trobar quelcom de remunerat que s'escaigui més amb allò que vaig estudiar i si de pasada puc practicar xinès, millor que millor; si em poguéssin enviar a Taiwan per treballar llavors ja seria la òstia.
Seguire buscant i estudiant pel carnet de conduir i xinès.
domingo, 11 de febrero de 2007
Qué fué de nuestro niño?On estàs àvia?
¿Cuándo? yo me pregunto cundo olvidamos al niño para dejar paso al hombre? o cuando dejamos ser niña para dar lugar a la mujer? o cuando empezamos a dejar atrás nuestros bebés interiores? Mucha gente pensará que soy un Peter Pan crecido...lo que en realidad echo de menos es aquel anhelo de felicidad sin más, aquella falta de ambición por tener más que otros, aquel ser feliz sin barreras, aquella inocencia pueril, aquel saber llorar con ganas y sin frenos, sin frenos por la vida, sin dar cuartel a los constantes engaños a los que ahora nos sometemos...¿cuándo perdí la capacidad de llorar?¿Dónde dejé mi imaginación? ¿Dónde olvidé mi llanto?¿Dónde dejé mis juguetes?¿Dónde perdí mi maleta de mil disfraces?¿Dónde perdí mis seres queridos?
Àvia, amb llàgrimas als ulls, et pregunto, on estàs?des d'on estàs em pots veure?jo sempre et recordo, jo sempre t'estimo, jo sempre t'enyoro, jo sempre et ploro,...jo sempre et tinc dins meu...en els meus pensaments, en el meus records,...
Em faig gran i això ho fem tots, doncs és llei de vida...la meva vida és plena de pensaments i sobretot de sentiments, potser massa de lo primer...però els segons no saben a vegades com sortir, per això ploren altres parts de mi,...el meu nen, la meva infantesa, la meva mare, el pare i les germanes del passat. Tot es confón present, passat i futur....
I aquí en un diumenge qualsevol, pelant patates, recordant pel·lícules antigues,...música d'Ennio Morricone per banda sonora, el record de "Cinema Paradiso" me n'adono que no som res, que som insignificants, que no destaquem,..que som déus del nostre present i ningús del món sencer,...som pols d'estrelles i a elles retornarem, que som terra que ha près consciència i molt sovint no sabem què hi fem aquí, si és que hem vingut a patir com molta gent que conec, o hem vingut a qui sap què....
I què? estem aquí, i això és el que realment té sentit.....
Gran capacitat tenen les paraules, ja que he acabat plorant i ara em trobo amb les llàgrimes seques que inmovilitzen el meu rostre...res per a mi pot ser tan poètic com això....
Una vegada ma mare em va dir : "Estem sols." , i com tantes d'altres vegades, tenia i té raó...
Nosaltres i els nostres sentiments de feblesa i de grandesa...
Aquest post el dedico a la meva àvia i a totes aquelles persones que ploren....eh!!que també es pot plorar de riure!!!!
domingo, 21 de enero de 2007
L'aeroport, lloc de naixements y de defuncions
El passat dimecres 17 de Gener vem acomiadar a la mare de la Shu Ping i a la seva amiga a l'aeroport. L'aeroport és un lloc ben especial. És un seguit d'anades i vingudes, una succesió de plors per aquells que ens deixen, que deixen el nostre món i una sèrie de més llàgrimes, aquestes però d'alegria per aquells que entren a formar part del nostre món. Tot plegat és un espai de contrastos entre nascuts (els qui entren al nostre món) i morts (els que se'n van del mateix).
Vist d'aquesta manera potser és massa exagerat, però és més o menys de la manera com ho descric que ho visc. La mort és metafòrica és clar així com el naixement, però el cos no deixa d'experimentar-ho així. Tan és així, que ara segueixo un petit procés de dol, trobo a faltar a les persones que se'n van anar, i el comiat accentua tot allò que de bò he experimentat i viscut amb elles (com la mort) . Val a dir que en aquest cas el sentiment és més intens ja que la comunicació amb la mare de la Shu (a distància) és escasa i de difícil entendre per les dues parts implicades.
També se'm fa fàcil recordar tot allò que de bò hem viscut tots junts. El pare, la mare, la Shu Ping en aquell país tan llunyà i fins fa poc bastant desconegut anomenat Taiwàn.
Com passa de bè el temps, i com de ràpid veiem passar els vols de la nostra vida, les experiències van i venen i sempre trobem aeroports a les nostres vides. Si més no, els llocs de trobades i comiats, de passar el temps i d'aprofitar-lo. D'aeroports físics i espirituals sempre n'hi haurà.
lunes, 15 de enero de 2007
Que mierda de país!!!!
Siento cambiar de idioma y de registro pero resulta que este país también necesita amor!!!!
Amor por el trabajo bien hecho, amor propio. Las cosas funcionan mal, la gente es maleducada y los clientes parece que nunca tengan la razón. Yo pensaba ( iluso de mí) que Catalunya era una excepción en lo que a servicios a clientes se refería, siento darme cuenta de que aún estando más al norte la eficacia no deja de ser una utopía.
En la mayoría de comercios el servicio prestado no deja de ser tener una pésima calidad.
Las cosas funcionan mal y nadie se queja para que las cosas cambien. Si te quejas éstas caen en saco roto y no sirven de nada.
Las cosas funcionan mal y nadie se queja para que las cosas cambien. Si te quejas éstas caen en saco roto y no sirven de nada.
Ya no existen buenas o malas empresas de servicios, solo existen las que estafan poco o las que lo hacen mucho, y la mayoría de atenciones al cliente te hacen pasar por un largo, pesado y tedioso proceso de contestadores automáticos.
El otro día sin ir más lejos fuí con mi novia, su madre y una amiga (las tres són de Taiwán) a comprar un billete para ir a Girona. El tipo que nos atendió en la compra de billetes no sabía a que hora salía el próximo tren y no nos supo informar en que dirección iba el tren ni la referéncia que teníamos que seguir.
¿Qué imagen de país avanzado europeo queremos dar si la calidad de algunos servicios se parece a los que según creo pueden existir en un país del tercer mundo?
Al fin y al cabo,¿ no parece España una parte de África?
Me pregunto desde cuando este país se ha ido al garete. ¿Por qué las cosas funcionan tan mal?
Love, todo lo que necesita este país es amor por si mismo. Si hubiera más amor por el trabajo, por las cosas bien hechas, viviríamos disfrutando del trato con los demás y no luchando constantemente por un servicio amable y cordial.
No lucharíamos constantemente por un trato humano. Me veo obligado a luchar por mis intereses día a día, factura a factura, tienda a tienda,...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)