domingo, 21 de enero de 2007

L'aeroport, lloc de naixements y de defuncions

El passat dimecres 17 de Gener vem acomiadar a la mare de la Shu Ping i a la seva amiga a l'aeroport. L'aeroport és un lloc ben especial. És un seguit d'anades i vingudes, una succesió de plors per aquells que ens deixen, que deixen el nostre món i una sèrie de més llàgrimes, aquestes però d'alegria per aquells que entren a formar part del nostre món. Tot plegat és un espai de contrastos entre nascuts (els qui entren al nostre món) i morts (els que se'n van del mateix).
Vist d'aquesta manera potser és massa exagerat, però és més o menys de la manera com ho descric que ho visc. La mort és metafòrica és clar així com el naixement, però el cos no deixa d'experimentar-ho així. Tan és així, que ara segueixo un petit procés de dol, trobo a faltar a les persones que se'n van anar, i el comiat accentua tot allò que de bò he experimentat i viscut amb elles (com la mort) . Val a dir que en aquest cas el sentiment és més intens ja que la comunicació amb la mare de la Shu (a distància) és escasa i de difícil entendre per les dues parts implicades.
També se'm fa fàcil recordar tot allò que de bò hem viscut tots junts. El pare, la mare, la Shu Ping en aquell país tan llunyà i fins fa poc bastant desconegut anomenat Taiwàn.
Com passa de bè el temps, i com de ràpid veiem passar els vols de la nostra vida, les experiències van i venen i sempre trobem aeroports a les nostres vides. Si més no, els llocs de trobades i comiats, de passar el temps i d'aprofitar-lo. D'aeroports físics i espirituals sempre n'hi haurà.

lunes, 15 de enero de 2007

Que mierda de país!!!!

Siento cambiar de idioma y de registro pero resulta que este país también necesita amor!!!!
Amor por el trabajo bien hecho, amor propio. Las cosas funcionan mal, la gente es maleducada y los clientes parece que nunca tengan la razón. Yo pensaba ( iluso de mí) que Catalunya era una excepción en lo que a servicios a clientes se refería, siento darme cuenta de que aún estando más al norte la eficacia no deja de ser una utopía.
En la mayoría de comercios el servicio prestado no deja de ser tener una pésima calidad.
Las cosas funcionan mal y nadie se queja para que las cosas cambien. Si te quejas éstas caen en saco roto y no sirven de nada.
Ya no existen buenas o malas empresas de servicios, solo existen las que estafan poco o las que lo hacen mucho, y la mayoría de atenciones al cliente te hacen pasar por un largo, pesado y tedioso proceso de contestadores automáticos.
El otro día sin ir más lejos fuí con mi novia, su madre y una amiga (las tres són de Taiwán) a comprar un billete para ir a Girona. El tipo que nos atendió en la compra de billetes no sabía a que hora salía el próximo tren y no nos supo informar en que dirección iba el tren ni la referéncia que teníamos que seguir.
¿Qué imagen de país avanzado europeo queremos dar si la calidad de algunos servicios se parece a los que según creo pueden existir en un país del tercer mundo?
Al fin y al cabo,¿ no parece España una parte de África?
Me pregunto desde cuando este país se ha ido al garete. ¿Por qué las cosas funcionan tan mal?
Love, todo lo que necesita este país es amor por si mismo. Si hubiera más amor por el trabajo, por las cosas bien hechas, viviríamos disfrutando del trato con los demás y no luchando constantemente por un servicio amable y cordial.
No lucharíamos constantemente por un trato humano. Me veo obligado a luchar por mis intereses día a día, factura a factura, tienda a tienda,...

sábado, 13 de enero de 2007

La màgia de la infància



Quan era petit tenia moltíssima imaginació. Tota la màgia formava part del meu dia a dia. Sentia un vincle molt fort amb tot allò que imaginava, em fabricava la meva pròpia màgia. La imaginació era una manera d'escapar de la realitat. Una realitat que a vegades em feia mal. Els meus pares m'estimaven molt i les meves germanes també. El conflicte era quelcom més profund i intern. Encara ara la màgia d'aquella infància em permet imaginar o modificar lleugerament la realitat poc plaent.

La màgia de la infància ha donat lloc a un romanticisme ben treballat. Sóc un nen que se segueix emocionant per les petites cosetes que la vida em regala. La capacitat d'imaginar de quan era petit era fascinant de la mateixa manera que l'amor sempre m'ha semblat màgic i increíblement misteriós, eròtic: és quelcom que es deixa veure i s'amaga. El nen se sorprén perquè tot és nou per ell. La capacitat de sorprendre's es va perdent amb els anys i busquem noves emocions i nous reptes per mantenir suficients novetats a les nostres existències per no aborrir-nos. Val la pena matenir les ilusions i sorprendre's cada hora. Cal no perdre l'infant dins nostre, la màgia ha de continuar sempre amb nosaltres.

Des de petit el cinema ha estat una de les principals ilusions de la meva vida. Amb totes les películes que he vist, les meves entrañables, les més sorprenents son les que m'han arribat més enllà de la pell fins al cor. La màgia del cinema és quelcom de ficticia i fascinant alhora. A mesura que vas descobrint com es fan les coses, com tot allò que atribuies a la màgia passa a formar part d'allò que en diem raó. L'amor sempre serà màgic i sempre em mantindrà fascinat. La curiositat en l'amor no m'intenta mantenir intel·lectualment despert sinó animosament il·luminat. El coneixement és vivencial i emocional, no cerebral. Jo estimo als meu pare i a la meva mare i no tinc altra argument per justificar-ho tret que ells m'estimen.

M'estimo a la Shu Ping i les raons no tenen cap valor. Jo me l'estimo perque me l'estimo. Aquesta és la màgia de l'amor, aquesta és la màgia de la infància.

jueves, 4 de enero de 2007

All you need is love.

La vida és un llarg camí d'amors i desamors. L'amor és el motor de la meva vida. Els amors de la meva vida m'ajuden a viure. El primer amor de la meva vida sóc jo. I després hi ha moltes cadires a la primera fila. La Shu Ping és la meva xicota. Ella és de Taiwàn i fa més d'un any que me l'estimo.