El passat dimecres 17 de Gener vem acomiadar a la mare de la Shu Ping i a la seva amiga a l'aeroport. L'aeroport és un lloc ben especial. És un seguit d'anades i vingudes, una succesió de plors per aquells que ens deixen, que deixen el nostre món i una sèrie de més llàgrimes, aquestes però d'alegria per aquells que entren a formar part del nostre món. Tot plegat és un espai de contrastos entre nascuts (els qui entren al nostre món) i morts (els que se'n van del mateix).
Vist d'aquesta manera potser és massa exagerat, però és més o menys de la manera com ho descric que ho visc. La mort és metafòrica és clar així com el naixement, però el cos no deixa d'experimentar-ho així. Tan és així, que ara segueixo un petit procés de dol, trobo a faltar a les persones que se'n van anar, i el comiat accentua tot allò que de bò he experimentat i viscut amb elles (com la mort) . Val a dir que en aquest cas el sentiment és més intens ja que la comunicació amb la mare de la Shu (a distància) és escasa i de difícil entendre per les dues parts implicades.
També se'm fa fàcil recordar tot allò que de bò hem viscut tots junts. El pare, la mare, la Shu Ping en aquell país tan llunyà i fins fa poc bastant desconegut anomenat Taiwàn.
Com passa de bè el temps, i com de ràpid veiem passar els vols de la nostra vida, les experiències van i venen i sempre trobem aeroports a les nostres vides. Si més no, els llocs de trobades i comiats, de passar el temps i d'aprofitar-lo. D'aeroports físics i espirituals sempre n'hi haurà.
