sábado, 13 de enero de 2007

La màgia de la infància



Quan era petit tenia moltíssima imaginació. Tota la màgia formava part del meu dia a dia. Sentia un vincle molt fort amb tot allò que imaginava, em fabricava la meva pròpia màgia. La imaginació era una manera d'escapar de la realitat. Una realitat que a vegades em feia mal. Els meus pares m'estimaven molt i les meves germanes també. El conflicte era quelcom més profund i intern. Encara ara la màgia d'aquella infància em permet imaginar o modificar lleugerament la realitat poc plaent.

La màgia de la infància ha donat lloc a un romanticisme ben treballat. Sóc un nen que se segueix emocionant per les petites cosetes que la vida em regala. La capacitat d'imaginar de quan era petit era fascinant de la mateixa manera que l'amor sempre m'ha semblat màgic i increíblement misteriós, eròtic: és quelcom que es deixa veure i s'amaga. El nen se sorprén perquè tot és nou per ell. La capacitat de sorprendre's es va perdent amb els anys i busquem noves emocions i nous reptes per mantenir suficients novetats a les nostres existències per no aborrir-nos. Val la pena matenir les ilusions i sorprendre's cada hora. Cal no perdre l'infant dins nostre, la màgia ha de continuar sempre amb nosaltres.

Des de petit el cinema ha estat una de les principals ilusions de la meva vida. Amb totes les películes que he vist, les meves entrañables, les més sorprenents son les que m'han arribat més enllà de la pell fins al cor. La màgia del cinema és quelcom de ficticia i fascinant alhora. A mesura que vas descobrint com es fan les coses, com tot allò que atribuies a la màgia passa a formar part d'allò que en diem raó. L'amor sempre serà màgic i sempre em mantindrà fascinat. La curiositat en l'amor no m'intenta mantenir intel·lectualment despert sinó animosament il·luminat. El coneixement és vivencial i emocional, no cerebral. Jo estimo als meu pare i a la meva mare i no tinc altra argument per justificar-ho tret que ells m'estimen.

M'estimo a la Shu Ping i les raons no tenen cap valor. Jo me l'estimo perque me l'estimo. Aquesta és la màgia de l'amor, aquesta és la màgia de la infància.

1 comentario:

Janet Kiss dijo...

Siempre he pensado que el cine es el palacio de los pobres, donde todas las mujeres podemos seguir siendo princesas y todos los hombres superheroes.
Si no fuera por la magia que ponemos en nuestra vida, ya sea ficticia o real no tendria ningun sentido levantarse cada mañana, asi que nunca te quites la capa y no dejes de volar SUPERMAN...

P.D.: A la foto estas molt tendre, aixo si que no t'ha cambiat amb els anys, has sapigut guardar l'esencia de l'infantesa.