domingo, 11 de febrero de 2007

Qué fué de nuestro niño?On estàs àvia?

¿Cuándo? yo me pregunto cundo olvidamos al niño para dejar paso al hombre? o cuando dejamos ser niña para dar lugar a la mujer? o cuando empezamos a dejar atrás nuestros bebés interiores? Mucha gente pensará que soy un Peter Pan crecido...lo que en realidad echo de menos es aquel anhelo de felicidad sin más, aquella falta de ambición por tener más que otros, aquel ser feliz sin barreras, aquella inocencia pueril, aquel saber llorar con ganas y sin frenos, sin frenos por la vida, sin dar cuartel a los constantes engaños a los que ahora nos sometemos...¿cuándo perdí la capacidad de llorar?¿Dónde dejé mi imaginación? ¿Dónde olvidé mi llanto?¿Dónde dejé mis juguetes?¿Dónde perdí mi maleta de mil disfraces?¿Dónde perdí mis seres queridos?
Àvia, amb llàgrimas als ulls, et pregunto, on estàs?des d'on estàs em pots veure?jo sempre et recordo, jo sempre t'estimo, jo sempre t'enyoro, jo sempre et ploro,...jo sempre et tinc dins meu...en els meus pensaments, en el meus records,...
Em faig gran i això ho fem tots, doncs és llei de vida...la meva vida és plena de pensaments i sobretot de sentiments, potser massa de lo primer...però els segons no saben a vegades com sortir, per això ploren altres parts de mi,...el meu nen, la meva infantesa, la meva mare, el pare i les germanes del passat. Tot es confón present, passat i futur....
I aquí en un diumenge qualsevol, pelant patates, recordant pel·lícules antigues,...música d'Ennio Morricone per banda sonora, el record de "Cinema Paradiso" me n'adono que no som res, que som insignificants, que no destaquem,..que som déus del nostre present i ningús del món sencer,...som pols d'estrelles i a elles retornarem, que som terra que ha près consciència i molt sovint no sabem què hi fem aquí, si és que hem vingut a patir com molta gent que conec, o hem vingut a qui sap què....
I què? estem aquí, i això és el que realment té sentit.....
Gran capacitat tenen les paraules, ja que he acabat plorant i ara em trobo amb les llàgrimes seques que inmovilitzen el meu rostre...res per a mi pot ser tan poètic com això....
Una vegada ma mare em va dir : "Estem sols." , i com tantes d'altres vegades, tenia i té raó...
Nosaltres i els nostres sentiments de feblesa i de grandesa...
Aquest post el dedico a la meva àvia i a totes aquelles persones que ploren....eh!!que també es pot plorar de riure!!!!

2 comentarios:

Janet Kiss dijo...

Yo siempre he creido que los hombres nunca dejan de ser niños y las mujeres de ser princesas, a partir de aqui que cada uno se aplique el cuento que mas le guste.
Nunca hay que abandonar nuestro heroe de la infancia porque este nos ayuda en ciertos momentos de nuestra madurez a recordar que simplemente hay que vivir sintiendo, con inociencia, al maximo, sin limites.

Yo nunca he querido renunciar a mi Alicia, la que vive en el país de las maravillas, y yo creo que nunca tendrias que renunciar a tu Peter Pan, el que vive en el pais de nunca jamas "donde los sueños se hacen realidad", sino, la vida, seria pura rutina y todos en algun momento necesitamos volar.

No me creo que hayas perdido la capacidad de llorar, pero si es asi, recuperala, llorar es sentir, es estar vivo.

Los seres queridos que se han ido no los encontraras pero pueden venir de nuevos y entren en tu vida con la capacidad de volverte a emocionar y hacerte recuperar tus juguetes, tus disfraces, tu imaginación y tu llanto.

Gracies per dedicarme un post ja que com jo tambe soc de les que ploro i molt, amb considero inclosa en la teva dedicatoria.

Laura dijo...

Els homes i les dones sempre portem el nostre nen a dins. Mai l'hem deixat ni mai el deixarem. Tan sols hi ha vegades on les circumstàncies fan que s'amagui, que no es deixi veure. Però el dia que trobes l'amor, una situació cómode o feliç...torna a sortir i després et recordes una vegada més lo bonica que és la vida.
De vida només en tenim una i cal aprofitar-la al màxim. A vegades aprenent a pensar una mica en nosaltres mateixos, que també ens mereixem ser feliços.