Ohhhh hen nan guò

Estoy muy triste. Porque nos duelen tanto las despedidas? Las ganas de llorar las tengo que reprimir ya que en el trabajo estoy. El motivo de mi tristeza es que mis suegros se van. La verdad es que la comunicación verbal no es muy fácil ya que ellos hablan en chino y en taiwanés pero por lo demás siento que les quiero mucho, son gente humilde y que siempre piensan en los demás, vaya sobretodo piensan en la familia a la cual siento que pertenezco. La gota que colmo el vaso de mi desdicha fué la despedida matutina con el padre después de una noche en la que junto con l hermana mediana, Shu Yu y con un amigo del padre hemos jugado al Mah Jiang (al que ya dedarñe un post). Bien la cuestión es que el abrazo con el padre me ha provocado mucha tristeza ya que sé que las veces durante el año en los que tengo ocasión de verlo son muy escasas. Con la madre la comunicación es diferente pero de parecida intensidad. En fin, son una GRAN familia y merece la pena haberlos conocido del mismo modo que merece la pena sentirme triste por su marcha de vez en cuando... Así que sin más dilación...Muchas gracias y adiós Lin baba, Lin Mama, sushu, aísy Shu Yu...Gracias, adiós y hasta muy pronto...Os quiero...Permite que te invite a la despedida...

New York, la ciutat de la llum

Ahir vaig tornar de New York, la veritat és que de totes les ciutats que he conegut aquesta és sens dubte la que més m'ha impressionat. Es la més lluminosa de totes les ciutats. És la ciutat que mai dorm. Tornar a Barcelona evidencia la diferència entre ambdues ciutats i auqesta vegada ho he d'admetre, hi ha pocs indrets al món que puguin superar la grandesa de NY. Ara mateix quan la ciutat hauria d'estar rebossant alegria, llum i activitat és quan més parada està. Com pot ser que una ciutat tan avesada al turisme estigui tan falta de llum. BCN per a mi i ara representa allò inert, mentre que la vida, la llum, la il·lusió està present a l'altra banda de l'Atlàntic. Si bé tot aquesta reflexió, pot ser afectada pel fet que tot just d'aquí a 8 hores torno a treballar ja que se m'acaba la bona vida.
Moltes coses han passat en aquest viatge de 17 dies, ja que donen per molt, però m'ha faltat més. Quina tristesa deixar la gran city, poc em va faltar per plorar en el trajecte en taxi que ens va portar de les portes del Hilton Millenium, just al davant del Word Trade Center.
Tota la ciutat és grandiosa i els edificis espectaculars. Hem estat visquent a tres llocs diferents de NY estate: al costat del Lincoln (Upper West Village, NYC), Motel de carretera al costat deWoodbury (el més gran outlet del món, 220 botigues, NYE) y el Hilton Millenium(Financial District, NYC, just al davant de la tragedia del 9/11).
La primera de les nostres residencies consistia en una casa d'uns 50 metres quadrats, que contenia un del banys més bruts que mai he conegut, un rebedor-cuina-menjador amb una llum amb ventilador incorporat, gairebé imposible d'encendre a no ser que també activessis el ventilador, l'habitació que ens feia la funció de dormitori-menjador-sala d'estar, era una habitació d'uns 6 metres quadrats (2 X 3), plena d'andròmines de la noia taiwanesa que ens la va llogar i el llit era una espècie de futón extremadament prim. Val a dir que era mooooolt barat i que la seva proximitat a llocs d'interès tals com el Central Park, Times Warner Mall i Times Square la feia ser una posició estratègica.
La segona de les nostres residències era un motel de carretera que ens feia la funció de magatzem de les nostres compres del més grans dels outlets que hagi vist mai o que vegin mai els meus ulls, el Woodbury, aquesta "ciutat comercial" estava a uns 10 minuts caminant del nostre supermotel. En aquest motel vem viure la nostra experiencia "No country for old men", la parella del costat van començar a discutir perque , segons pensem nosaltres, l'home va pegar a la filla de la dona i aquesta (la filla) va començar a plorar, tot seguit la dona va escridassar a l'home i aquest va dir que ja era prou per ell que ell se n'anava (ho va dir tot engengant el cotxe), però finalment va dir que tenia que dormir i que de moment es quedava. Evidentment, tot això ho vem poder sentir ja que l'única diferència entre el paper i les parets d'aquell motel era que aquell estava pintat i el paper no i sol estar, malgrat això els llits (un parell) eren molt còmodes i la TV molt gran i amb molts canals, cal remarcar que feia temps que no teniem accés a una tv.
La tercera de les nostres residències va ser un hotel, concretament el Hilton Millenium, just al pis 45 a l'habitació 45100, l'ascensor era una espècie de llançadera, i la nostra habitació un gran mirador al 9/11 WTC. L'habitació era una pasada i la TV tbé però amb pocs canals. La ubicació era impresionant.
Les nostres mini-excursions nocturnes eren molt agradable ja que la lluminositat de NYC es fa més evident a la nit: Times Square, el Brooklyn Bridge, Lincoln Center, Broadway, Staten Island, el Madison Square Garden, el Bryant Park,...
Enyoro els dies de vacances, les llums de New York, la vida nocturna de la city, la gent de New York,...
La gent i d'altres temes els tractaré en posts posteriors ja que d'aquí a poques hores, 7 em toca treballar i tinc massa per explicar.
Fins aviat.

El gran misteri del SILENCI!!!!

Hom diu que la persona es esclava de les seves paraules i propietari dels seus silencis. Això del silencis encara no ho he après... és difícil això de no parlar,...bé en tot cas això de no dir-ho tot o gairebé tot. He d'aprendre a no dir-ho tot, però a vegades ho he de deixar anar perquè veig que em fa mal no comunicar-ho. Del que tampoc sóc conscient és de quin efecte fan les paraules en els altres, el mal en els altres em provoca impotencia.

Cap d'any 2007

Amics i parella, vem sopar fondue de carn. Vi, tabac i puros no van faltar. Les campanades les vem celebrar al terrat tot veient la torre Agbar com s'il·luminava, malgrat que no ho vem entendre massa bé, tot plegat va ser un èxit. La Wii aquesta vegada no va triumfar massa, suposo que el tabac, els puros i l'alcohol no ens van deixar massa marge.
Més tard un cop vem tornar a casa, en l'escalfor de la llar vem tornar una mica en sí i jo em vaig disposar a fer el tè, l'exaltació de les drogues continuava mantenint-se amb bon ritme i el amics no paràvem de fer ximpleries.
Tot això donà pas a una partida de Mah Jong d'allò més atípica ja que els jugadors no paràven de canviar. Van venir la Chun Jian, la Wang Xing Jie, la Wei Lee, l'Oriol i el Carlos. Alguns estàven molt cansat i la majoria no sabia jugar.
Finalment, ens en vem anar a dormir després d'acomiadar a la gent.
Un Cap d'any atípic però m'ho vaig passar molt bé. L'endemà, l'inevitable resaca no va ser tan increíble com m'havia semblat.
BON ANY NOU 2008!!!
Aquest any han d'ocorre moltes coses i entre elles:
- Que la Shu recuperi la salut
- Que el Fèlix recuperi la salut mental
- Que aprengui molt xinès
Auu, amb això ja fóra mooooooolt content!!!!

On està l'excés i on està la mesura

S'ha de patir d'excés per trobar la mesura però on están l'un i l'altra?
Sobretot on està l'excés.

Te echo de menos, Shu-Ping;_(

Cariño, te echo de menos.
Me faltan tus caricias, tus abrazos, tus besos, tus palabras, tus silencios, tus miradas,... tu gracioso acento y tu bonita sonrisa.
Es un mes y no más, hace apenas dos horas que el espacio es un lugar tan vacío sin ti y pese a eso mis lágrimas ya corren por mis mejillas.

Porque te quiero te extraño, porque te recuerdo me duele, porque no estás siento el vacío,...
El espacio me recuerda a ti , el tiempo es un ser con lento paso y mirada triste...
En la distancia te recuerdo que me duele el no verte, el no abrazarte, el no besar tus labios, el no acariciar tu cuerpo...
TE QUIERO SHU-PING.

Seguimos con terapia... equivocándonos

Aquello que observamos en los otros no es sinó parte de nosotros mismos. Proyectamos en los otros nuestras pequeñas prisiones, nuestras causas de infelicidad. Vemos los pequeños errores de los demás y algunos de nosotros ( yo ) en cierto modo nos alegra que nadie sea perfecto. Darme la libertad para equivocarme y equivocarme para aprender a aceptarme y aceptarme para ser libre del contínuo juicio al que me someto ese es parte del camino que debo recorrer.
No lo sé todo, no sé nada y lo poco que sé lo aprendí equivocándome.